Francesco Tonucci neix a Fano, Itàlia el 1940. Pensador, psicopedagog i il.lustrador conegut com a Frato, defensor de la  infància i crític del model educatiu actual

Realitzà estudis de pedagogía a la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà.

Treballà com a mestre i el 1996 i es convertí en investigador de l’Institut pedagògic del Consell Nacional d’Investigació, per més tard presidir el Departament de Psicopedagogía.

En 1991 portà a terme al seu poble natal el projecte de “Ciutat de nens”, on crea una ciutat per a que els nens gaudeixin en llibertat la seva infancia, que va tenir molt d’èxit i es va extendre a diversos punts del món.

El mateix any fou nombrat president del “Comité Italià de Televisió y Menors”, comité que s’encarrega de protegir els nens i nenes. la protección de los niños. Col.laborador de la Ciudat de la Ciència de Nàpols al “El taller dels petits” i col.laborador científic del projecte “El museu dels infants”, de Roma. Fou nombrat professor honoris causa de la Facultat de Cièncias de l’Educació de la Pontificia Universitat Catòlica de Llima (Perú).

Els seus llibres s’han traduït al castellà, català, francés, portugués i gallec. Les seves vinyetes també floreixen a revistes ingleses, japoneses o israelís.

Una vida entregada a la seva activitat professional a l’estudi del pensament y del comportament infantils a l’àmbit de la família, l’escola y la ciutat, siempre “amb ulls de nen”

Francesco, trencant límits i fronteres ha explicat per mig món les necessitats dels infants, i reevindica la necessitat i el dret dels infants a jugar. També lluita per una construcció de ciutat per a nens; espais verds i públics on puguin jugar lliurement, allunyant els cotxes del seu abast i proporcionant-los seguretat.

S’ entristeix quan parla de “La soletat del nen” com la greu  enfermetat dels  que avui viuen a les ciutats desenvolupades. De com els adults programen la seva vida i la dels seus fills al segon: omplint el temps lliure que els pertoca amb mil i una activitats extraescolars, obligant-los a deixar de ser el que en essència són: nens.

Aposta pels avantantges d’un model escolar més democràtic. Per a ell, l’escola que ha d’existir és l’escola que forma ciutadans autònoms i aquest camí comença per donar la paraula als infants.

Algunes de les seves reflexions més conegudes:

"…els Mestres hauríen d’aprofitar els moments de llibertat i joc dels infants per observar-los, veure els aspectes del seu carácter i les actituds que a classe normalment no es poden descubrir. No per utilizar-les contra ells, sinó per conèixe’ls millor “

"L’escola ha de ser capaç de llegar la realitat concreta que envolta l’infant. La geografía és la del seu barri, la historia, la de la seva familia

"Paradògicament, podríem afirmar que tenen èxit a l’escola els qui no la necessiten. L’escola hauría de contribuir a introduir la igualtat entre els ciutadans, pel contrari

“Hi ha un conflicte que els nens noten: els adults els estimen molt, però no els escolten gens”

“Els infants necessiten molt de temps lliure, poques joguines per jugar i amics per poder-les compartir”

“És necessari donar més llibertat i autonomía als nens i nenes, i sobretot escoltar el que ens volen dir”